Que la vida desborda ja ho he llegit a més d’un lloc. I que perquè no
desbordi cal construir dics, ho sabem tots. Dics que retinguin la força, com
retenen l’aigua dels rius. I Els dics
és el que construeix la Irene Solà amb les paraules. Una delícia, com totes les que
guanyen el Premi Documenta i com la majoria de llibres editats per L’Altra Editorial.
Els dics parla de tot: de l’amor, dels amics, de
les bèsties, de l’estiu, de les carícies, de les foteses... I ens transporta a
un poble rural de Catalunya, on tot és possible si s’hi està disposat.
Com contes teixits un rere l’altre fent una gran bufanda, la Irene
construeix un relat i molts de solts. Una obra experimental en primera persona,
on l’Ada torna al seu poble després d’haver passat tres anys a Londres. El
paisatge i els colors que descriu acaben pintant un llenç d’un entorn rural, a
vegades bucòlic, a vegades turmentat. Però rural i real. I si el lector també
forma part d’aquest entorn se’n sentirà reconegut.
“Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot”, deia la Irene en una entrevista. I, precisament, és això, aquesta
ambigüitat entre mentida i realitat la que m’hi (i t’hi) fa identificar. La lectura
de Els dics desborda emoció, intensitat i a vegades incertesa -com ho desborda la vida-. Per això la situaria al costat
de les gran narratives experimentals que desperten emocions compartides i que,
si no vols que et desbordin o sobrepassin, cal construir-ne dics o preses.
Aspirants a artistes, apreneu-ne. Que al món rural, entre granges i porcs,
hi ha més artista i sensibilitat del que alguns creuen!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada