Li vaig dir que no deixés de mirar-me,
i mentre ho feia, els seus ulls se li empetitien mirant l'infinit.
Fins que van desaparèixer.
I amb ells vaig fer-ho jo,
com el vaixell que s'amagava en l'horitzó
i només queda present en els ulls dels qui el veien.
Només resta el record a les pupil·les,
ni tal sols s'ha processat.
I això que regnava la calma i no hi havia tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada