dimarts, 8 d’agost de 2017

'Les noies', el poder del clan


"No havien de caure pas de gaire altura: jo sabia que en aquest món el fet de ser una noia ja et mutilava l'habilitat de creure en tu mateixa". Les noies d'Emma Cline (Llibres Anagrama) explica amb una brutalitat exquisida la solitud d'una noia adolescent que, com moltes altres, es veu empesa a formar part d'un grup i a ser reconeguda i acceptada. 

L'Evie Boyd, protagonista de la història, està en busca constant d'una llibertat que l'allunyi de la mediocritat d'altres noies de la seva edat, com la Connie, que amb catorze no anhela l'especial. Una llibertat que l'empenyerà a l'abisme i al dolor, mitificat per la necessitat de pertinença i l'amor amical i obsessiu cap a la Suzanne. 

Amb vint i pocs, Emma Cline (California, 1989) teixeix una historia captivadora a partir d'uns fets que coneixem tots: l'assassinat de la Sharon Tate el 1969 per un clan que  va esdevenir famós pel que representava, la família Manson.

Precisament inspirar-se en el clan de Charles Manson hagués donat per molt. Però Cline, d'una forma pulcre i fascinant, es fixa en el perquè d'aquestes noies que formen part del clan centrant-se només amb una. No val la pena centrar-se exclusivament en Manson o amb els fets ja que són de sobres coneguts.

Farcit de descripcions rocambolesques -però no per això irreals-, i amb un llenguatge que no té res a envejar als que ja porten anys en el sector (Les noies és la primera novel·la d'Emma Cline), la història et devora, igual que devora als personatges, i et transporta en la necessitat de reconeixement de cadascú, la solitud i el sentiment -o no- de culpa davant dels esdeveniments intencionats, que es poden evitar, i dels que hom pot fugir.


El ranxo, on habita el clan i hi regna la sensació de comunitat, les drogues i el sexe, es percep com un món a banda, misteriós però real, que la traducció d'Ernest Riera al català plasma a la perfecció. Narrat en primera persona a dos temps, el 1969 -quan ocorren els fets transcendents- i l'actualitat, el lector es preguntarà: som culpables d'allò que no fem però on, empesos per les circumstàncies, ens trobem involucrats?

dimarts, 30 de maig de 2017

‘Beatlebone’, un viatge existencial


Pocs saben que John Lennon, cansat de la seva vida d’estrella, va decidir el 1967 comprar-se una illa anomenada Dorinish, a la Badia de Clay -costa oest d’Irlanda-, per fugir dels pensaments que, en aparença, el turmentaven. I, precisament perquè se’n sap tant poc, l’escriptor irlandès Kevin Barry es va posar a investigar i a confabular el perquè d’aquesta decisió del Beatle donant lloc a un del llibres més peculiars que es poden llegir: Beatlebone.

Guanyadora del premi Goldsmith el 2015, guardó que destaca precisament la capacitat creativa de la ficció i editat per Raig Verd / Rayo Verde, Beatlbone esdevé un relat entrellaçat, que combina esdeveniments reals, ficció i recerca periodística d’una forma inaudita.

Beatlbone recrea la visita de Lennon a la seva illa on, fugint dels paparazzis, pretén trobar solitud i alliberar-se dels seus turments. Durant el viatge per arribar a l’illa l’acompanyarà el guia Cornelius O’Grady, amb qui viurà aventures quixotesques o d’altres de surrealistes com la visita a l’Amethyst Hotel, on trobarà tres penjats que posen en pràctica la Teràpia del Crit d’Arthur Janov (del qual el mateix Lennon en va ser deixeble i va tenir una gran influència en el seu àlbum en solitari de 1970 Plastic Ono Band).

Amb diàlegs simples però punyents i una prosa ben neta, Barry pot arribar o bé a reconciliar Lennon amb el lector o bé a fer-lo odiar als seus seguidors. I és que Beatlebone és un d’aquell libres que, per bé o per mal, no pot deixar indiferent a ningú. Embolcallada amb una aura de misteri i verdor només propi d’indrets com Irlanda, es tracta, sobretot, d’un treball literari que narra una crisi existencial que, siguem sincers, ens podria passar a tots. 

dissabte, 25 de març de 2017

Fa bon temps

S'allarga el dia...


El sol ja escalfa.
Aviat canviaran l’hora,
i aprofitarem més la llum de dia.
Ens vestirem lleugers de roba,
ensenyant carn i ungles pintades,
però amagarem les cicatrius (que el sol les perjudica)
i taparem les nafres fosques, que agafaran color daurat.
Banyarem la carn amb sal, que tot ho desinfecta,
mentre les ferides obertes couen i s’assequen després al sol.

Però fa bon temps, i escalfa l’ànima.

diumenge, 5 de març de 2017

‘La dona immòbil’, la fragilitat de la vida

La fragilitat de la vida i de l’amor, el pes del passat en el present i el poder de les circumstàncies. Joan Barril va descriure això i molt més a la seva última novel·la, La dona immòbil, publicada pòstumament, i on va sortir una de les seves millors parts com a novel·lista. Barril crea en aquest llibre un gènere nou, difícil de classificar, amb un narrador que tot ho veu, però deixa lliure la interpretació.

La dona immòbil, té com a centre d’atenció una dona, l’Helena Graus, que fa gravitar al seu voltant quatre homes amb els quals ha mantingut algun tipus de relació sentimental: el marit, polític en campanya i favorit a les enquestes; l’amant, pianista de renom; el ric i solitari crack borsista amb qui va mantenir una relació durant la joventut; i un vell amic, metge del poble on l’Helena ha passat tants moments clau de la seva vida.

A causa de l’infortuni de les circumstàncies, els quatre homes es trobaran aïllats en una casa de muntanya on afloraran sentiments, records i sobretot pors. Però, contra tot allò previst, a la trobada si sumarà sense ser-hi convidat un altre presència masculina que posarà en relleu com d’importants són mesurar les acciones de les nostres vides perquè en qualsevol moment el passat ens pot perseguir i recordar els nostres actes condicionant el futur i, llavor sí, fent aflorar la por, aquesta vegada la por al futur.

divendres, 13 de gener de 2017

‘Germà de gel’, glaç quotidià

Com un pou de glaç, aquell forat al terra de les muntanyes que anys enrere acumulava neu per un bon propòsit, Alicia Kopf, nom artístic d’Imma Ávalos Marquès, ens desgrana a Germà de gel els espais mentals de la protagonista, on acumula informació relacionada amb expedicions polars. Una recopilació de retalls i informació real que la mateixa protagonista utilitza per fer un símil amb la seva vida, marcada per un germà autista, que dóna nom al llibre, i per una fredor familiar (pare absent, mare tancada en si mateixa) que no serveix per fer ninots de neu, sinó per demostrar que el 75 % del cos humà està fet d’aigua, i que l’aigua en estat sòlid es transforma en glaç i de retruc ho fan les relacions humanes.


Alicia Kopf descriu estats anímics, introspecció, com pot fer-ho David Vann (no és casualitat que aquest hagi nascut a Alaska, com potser tampoc ho és que Kopf ho hagi fet a Girona i no en una gran metròpolis). Entre el dietari, l’assaig, i fins i tot la guia de viatges (a la tercera i última part ens explica l’expedició personal a Islàndia), el llibre es divideix en tres parts que es poden desgranar en moltes més, com si observéssim els flocs de neu que cauen i la dificultat de trobar-ne dos d’iguals.

La singularitat de Germà de gel l’ha portat a rebre el Premi Documenta 2015 i de retruc el Premi Llibreter 2016 (ambos, premis dels quals refiar-se), el que demostra que l’experimentació narrativa i cultural no està renyida amb el públic, sinó al contrari, i que tot plegat, com a lectors, ens fa una mica més savis i sensibles.

Amb Germà de gel et pots sentir identificat o no, però sí que els nascuts als vuitanta s’hi sentiran retratats; perquè la precarietat, la soledat i la recerca d’escalfor metafòrica són constants en aquesta generació camaleònica capaç d’adaptar-se un món cada cop més fred personalment. Malgrat la preparació i les dificultats que necessiten les expedicions polars i l’obsessió de la protagonista, “l’àmbit domèstic pot ser el territori més difícil d’habitar”, com ens diu a les seves pàgines.