dilluns, 7 de maig de 2018

‘Els dics’, narrativa desbordant



Que la vida desborda ja ho he llegit a més d’un lloc. I que perquè no desbordi cal construir dics, ho sabem tots. Dics que retinguin la força, com retenen l’aigua dels rius. I Els dics és el que construeix la Irene Solà amb les paraules. Una delícia, com totes les que guanyen el Premi Documenta i com la majoria de llibres editats per L’Altra Editorial.

Els dics parla de tot: de l’amor, dels amics, de les bèsties, de l’estiu, de les carícies, de les foteses... I ens transporta a un poble rural de Catalunya, on tot és possible si s’hi està disposat.

Com contes teixits un rere l’altre fent una gran bufanda, la Irene construeix un relat i molts de solts. Una obra experimental en primera persona, on l’Ada torna al seu poble després d’haver passat tres anys a Londres. El paisatge i els colors que descriu acaben pintant un llenç d’un entorn rural, a vegades bucòlic, a vegades turmentat. Però rural i real. I si el lector també forma part d’aquest entorn se’n sentirà reconegut.

“Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot”, deia la Irene en una entrevista. I, precisament, és això, aquesta ambigüitat entre mentida i realitat la que m’hi (i t’hi) fa identificar. La lectura de Els dics desborda emoció, intensitat i a vegades incertesa -com ho desborda la vida-. Per això la situaria al costat de les gran narratives experimentals que desperten emocions compartides i que, si no vols que et desbordin o sobrepassin, cal construir-ne dics o preses.
Aspirants a artistes, apreneu-ne. Que al món rural, entre granges i porcs, hi ha més artista i sensibilitat del que alguns creuen!


dimecres, 2 de maig de 2018

Crits no cridats


No sé on, vaig llegir: "Quants crits no cridats". 
I quanta raó tenia qui ho va escriure!

Hauríem de cridar més -i més alt-. 
Fins que ens senti tothom i fins a impregnar tots els racons. 
Desfogar-nos fins quedar-nos afòniques, rendides i sense cap fil de veu. 
Perquè ja n'hi ha prou de tants murmuris i d'acotar sempre el cap.

Cridem tot el que puguem i més, amb veu forta, amb decisió. 
Fins que no ens quedi ni un bri d'aire, ni cap xisclet per reprimir. 
Que ja n'hi ha prou!

dimecres, 14 de febrer de 2018

Desaparèixer



Li vaig dir que no deixés de mirar-me,
i mentre ho feia, els seus ulls se li empetitien mirant l'infinit.
Fins que van desaparèixer.

I amb ells vaig fer-ho jo,
com el vaixell que s'amagava en l'horitzó
i només queda present en els ulls dels qui el veien.

Només resta el record a les pupil·les,
ni tal sols s'ha processat.

I això que regnava la calma i no hi havia tempesta.

diumenge, 4 de febrer de 2018

‘La Vegetariana’, tendresa i commoció

Tendresa i commoció de segell coreà. La dona com un cos submís, amb l’obligació de satisfer desitjos, d’obeir i complir un paper marcat socialment. I, què passa si aquesta dona es rebel·la amb educació i decidint sobre la seva pròpia voluntat?

La Vegetariana és una crítica excel·lent dels valors que sembla que, cada vegada més, es van imposant en una societat sur coreana. No es tracta d’un manual, ni d’un elogi als qui decideixen no menjar carn; sinó de la despossessió de la violència i l’elevació de l’harmonia: el planeta és un, i tots pertanyem a la terra i a la comunitat. Amb la decisió de deixar de menjar carn, la Yeonghye trenca tots els vincles amb l’ésser humà com a ens animal per convertir-se en un ésser eternament vegetal.

A través de la metamorfosi que experimenta la protagonista al llarg de les pàgines, la Han Kang descriu un món patriarcal i dominant, on l’elogi als somnis i a les fantasies han de restar amagats i sense aflorar.

Guanyadora d’un dels premis més importants mundialment, el Man Booker International, La Vegetariana és una al·legoria a la naturalesa i a l’art, que s’entrellacen com les flors que el cunyat de la Yeonghye pinta sense el consentiment de la seva dona, despertant així els instints més animals i, precisament, vinculant-los en allò que ens fa essencial a les persones: l’ànima. El sexe queda desposseït carnalment.

Plena d’existencialisme, alguns han comparat la novel·la amb La Metamorfosi de Franz Kafka. Sigui com sigui, la transformació i la subjectivitat estan molt presents a La Vegetariana, de la mateixa manera que ho estan en els individus que som.

dimecres, 10 de gener de 2018

‘Just Kids’, Patti Smith i Robert Mapplethorpe


"Our lives were moving at such speed that we just kept going"

Narrativa poetitzada. Amb aquests dues paraules es podria descriure perfectamente Just Kids, el llibre on la Patti Smith narra la seva relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe (en castellà Éramos unos niños de l’editoria Lumen -de moment sense traducció al català-).
No cal ser una admiradora d’aquesta gran artista, cantant i escriptora per gaudir d’un dels llibres més tendres i ben escrits que es puguin trobar darrerament.

El llibre, guanyador del National Book Award i #1 New York Times Bestseller, parla de la vida en comú d’aquest dos grans artistes, apassionats i creatius, que conviuen en una gran ciutat -Nova York- en una època en procés de tranformació i psicodèlia -els anys setanta-. Així, s’acabaran instal·lant a l’Hotel Chelsea, meca d’artistes del moment i que esdevindran més tard reconeguts a gran escala, de la mateixa manera que també ho seran ells dos.

L’Allen Ginsberg i l’Andy Warhol són dos d’aquests artistes que estan presents a Just Kids sense ser-hi. De la manera que també hi són nombrats altres escriptors, poetes, pintors, músics o actors (Jimi Hendrix, William Burroughs, Jackson Pollock, John Lennon, Susan Sontag, Bob Dylan...) com a consqüència del profund coneixement de l’entorn artistic que té la Patti Smith.

El llibre ens tranporta a les fotografies en blanc i negre de Mapplethorpe, sovint titllat d’obscè i pornogràfic, i medita sobre les tipologies d’amor que poden existir entre dues persones. Just Kids ens parla de dimonis interiors i, per sobre tot, de la creativitat com a mode d’expressió.

Per anar obrint gust de boca abans de llegir Just Kids mireu les fotos de The Robert Mapplethorpe Foundation.